* Despair

Tu vares creure en mi,
amb el pas del temps,
t’has anava distanciant,
em pensava que era culpa meva.

Sempre tractant amagar,
la bestia descontrolada,
procurant no fer-te mal,
per un moment vaig creure ser feliç,
pro un dia vaig despertar,
i era al llit sol,
sense la teva companya,
ara tu també estas mort.

Et deixaré enterrat,
tan profundament,
com aquella bestia,
on no puguis fer-me mal,
no et tornaré a veure,
perquè patir,
per algú que ja no et vol,
això ja passa d’humà,
simplement desapareix,
no vull tornar-te a veure.

Vas enredar els meus pensaments,
prometent-me que seríem feliços,
i mira’ns ara on som,
que no reconec ni el meu rostre,
la foscor m’ha entubat,
tant que ja ni em reconec.

I pensar que en el seu dia,
et vaig estimar.

Quantes il·lusions perdudes,
en un mar de boirim dens,
on ara no diviso ni les meves mans,
l’art que vaig modelar,
és avui insignificant al costat del dolor,
i la tremolor de les mans,
impedeix crear noves melodies,
sens ressentiment,
doncs el buit que tinc a dins,
només deixa lloc a l’agonia,
de saber que he de viure amb tu,
pro no tornaràs mai als meus braços,
que em toca viure sol,
lluny e les teves carícies.

I perquè he de viure,
tant prop de la felicitat,
renunciant a l’alegria,
si l’únic que vaig fer,
va ser dedicar-te la meva vida,

Quan sortires corrent,
em vas enganyar,
teixint mentires sobre el perquè,
i quan vaig voler saber la veritat,
em vas encisar,
amb la distancia,
i ara que hi penso,
ja no hi ha pas distancia,
només el fàstic que em fas,
quan podré tornar-te a veure,
em corques en l’anima,
saber que ni em suportes,
pro em deixes modelar,
els meus desitjos,
les meves ànsies,
pro no les meves esperances.

Realment no sé quan la vaig alliberar,
no sé quan vas veure el monstre,
que duc en mi,
que tant ens va separar,
i em va deixar novament en penombra,
tant de bo mai l’agüessis divisat.

Perquè realment soc horrible,
horrible, horrible !

Aquesta vida ja no té redempció,
perquè ja no existeixo,
m’estic consumint sota l’ombra,
càlida carícia del mal,
i deixaré la consciencia,
dormint eternament,
on ningú la podrà tornar a rescatar,
i es consumirà lentament,
junt amb les vostres vides.

Ja que sens tu,
quin sentit te per mi viure,
si l’únic que vull,
és, novament, tenir-te.


 - By Lladruc  -